Diàleg per recordar

+ Cagondena tio, mira que és guapa sa vida èh.
- Ja veus.
+ Per què ens hem de morir?
- Per deixar lloc als altres.
+ Idò que se'n morin d'altres.

Somniant, a l'hivern gelat

Per variar, ajagut sobre el llit intent escriure unes poques línies per a desofegar-me, sé que no ho saps, sé que no t'ho diré, sé que no ho sabràs, però ja l'enyor, ja enyor aquella mirada infinita, aquella mirada robada en moments on el temps no val res, on l'únic que m'importa ets tu, moments on els doblers no són res, moments on tot és podria pagar amb amor, moments on tothom és igual als ulls de tothom. Tanc els ulls i m'imagín un moment, on només i som tu i jo, abraçats baix aquesta manta que ens protegeix d'aquest hivern gelat, aquest hivern ple de neu i màgia, on tu i jo, ens coneixem i estem plegats.

No ens queda res més que viure de la felicitat que ens aporten allò que anomenam somnis.

Una nit d'estiu més

M'ajec sota aquest cel estelat, on l'única font de llum prové de la lluna, on mesos enrere, res, absolutament res hauria espatllat la nostra amistat .

Record aquella darrera mirada que em vares llençar, aquella darrera abraçada abans de marxar, aquell darrer silenci que cap dels dos vam saber trencar. I si, ha passat moltissim de temps , però aquí, un cop més, nit rere nit, entre kleenex i llàgrimes, entre tristor i soledat, me'n penedesc de no haver-te besat.

-Ets tu, la meva utopia?
-Ets tu, la causa de la meva soledat?
-Ets tu, de qui jo, n'estic enamorat?

Alone

Sentir-se sol, sentir-se buit, omplir-se'n de llàgrimes el ulls, estar totalment desconcertat... pel simple fet d'alguna cosa que no acaba d'entendre, d'alguna cosa que dos dies abans i cinc minuts després l'alegraria. És amor? És locura? Que collons li està passant?

Sort

El somni irreal

Estic a classe, imaginant-me el teu somriure mentre els ulls se'm omplen de llàgrimes i se m'envermelleixen. Fix la mirada en l'ocell que es veu sobre l'arbre, a través de la finestra, i pens la sort que té, és lliure. L'explicació del professor m'importa menys que poc. Tanc els ulls i em perd entre somnis, somnis on un cop més tu i el teu somriure en sou els protagonistes. El professor segueix la seva explicació fins que se n'adona de que no prest atenció. Ho sap, sap que un mes abans era un noi conflictiu, però també sap que això no influïa en el que sentia per ella. Però també sap que després d'haver-la perduda en l'accident, he canviat. Tothom ho sap. El front em crema, se'm comencen a tancar els ulls. Tot és negre, negre com els teus ulls.

[...]

Lentament obro els ulls, per variar, estic sol... Sembla l'habitació d'un hospital. Es sent el renou de la màquina que controla les pulsacions del meu cor. Pareix que estic viu. Sospir mentre em rallen llàgrimes galtes avall. Tinc l'impressió d'haver estat al límit entre la vida i la mort tot i no saber ben bé el que ha passat. Només sé que d'ençà que la vaig perdre no em queda res, res de res. Res capaç de donar-me aquella alegria, aquella felicitat, aquell sentiment impossible de descriure que sentia al bessar-la cada matí. No era creient, no creia ni en el cel, ni en l'infern. Tampoc creia en la rencarnació. Tot i que alguna cosa li deia que el que vivia no era real. La necessitava tant que estava convençut que valia la pena córrer aquell risc, aquell risc per intentar trobar-la. S'aixecà, només duia una bata blanca, bruta vella i rompuda, m'arrenc els cables que duc pel cos i camín, camín sense saber com, però amb l'única intenció de trobar-la. No hi ha ningú, els passadissos de l'hospital estan buits, com el meu cor. Potser saltant des del terrat, ho aconseguiria. Una mort poc original, però almenys creia que no seria dolorosa. Començà a pujar les escales lentament, mentre les llàgrimes li queien galtes avall. Ho tenia clar, el més important era ella, només ella. Un cop va ésser a dalt, va voler fer una cosa, sense saber ben bé perquè. Va cercar una pedra, amb una mica de punta, i es punxa al dit fins que es va fer sang, suficient sang com per a escriure 'A algú, potser a tu, amic desconegut: gràcies'. Ja no sentia dolor, ni odi, potser ja no sentia res. S'assegué a la barana del terrat, somrigué i es tirà.

Això fou el darrer somni, després de setmanes en coma, mentre la seva al·lota plorant, com mai abans ho havia fet l'agafava per la mà i plorava sobre el seu pit.