Estic a classe, imaginant-me el teu somriure mentre els ulls se'm omplen de llàgrimes i se m'envermelleixen. Fix la mirada en l'ocell que es veu sobre l'arbre, a través de la finestra, i pens la sort que té, és lliure. L'explicació del professor m'importa menys que poc. Tanc els ulls i em perd entre somnis, somnis on un cop més tu i el teu somriure en sou els protagonistes. El professor segueix la seva explicació fins que se n'adona de que no prest atenció. Ho sap, sap que un mes abans era un noi conflictiu, però també sap que això no influïa en el que sentia per ella. Però també sap que després d'haver-la perduda en l'accident, he canviat. Tothom ho sap. El front em crema, se'm comencen a tancar els ulls. Tot és negre, negre com els teus ulls.
[...]
Lentament obro els ulls, per variar, estic sol... Sembla l'habitació d'un hospital. Es sent el renou de la màquina que controla les pulsacions del meu cor. Pareix que estic viu. Sospir mentre em rallen llàgrimes galtes avall. Tinc l'impressió d'haver estat al límit entre la vida i la mort tot i no saber ben bé el que ha passat. Només sé que d'ençà que la vaig perdre no em queda res, res de res. Res capaç de donar-me aquella alegria, aquella felicitat, aquell sentiment impossible de descriure que sentia al bessar-la cada matí. No era creient, no creia ni en el cel, ni en l'infern. Tampoc creia en la rencarnació. Tot i que alguna cosa li deia que el que vivia no era real. La necessitava tant que estava convençut que valia la pena córrer aquell risc, aquell risc per intentar trobar-la. S'aixecà, només duia una bata blanca, bruta vella i rompuda, m'arrenc els cables que duc pel cos i camín, camín sense saber com, però amb l'única intenció de trobar-la. No hi ha ningú, els passadissos de l'hospital estan buits, com el meu cor. Potser saltant des del terrat, ho aconseguiria. Una mort poc original, però almenys creia que no seria dolorosa. Començà a pujar les escales lentament, mentre les llàgrimes li queien galtes avall. Ho tenia clar, el més important era ella, només ella. Un cop va ésser a dalt, va voler fer una cosa, sense saber ben bé perquè. Va cercar una pedra, amb una mica de punta, i es punxa al dit fins que es va fer sang, suficient sang com per a escriure 'A algú, potser a tu, amic desconegut: gràcies'. Ja no sentia dolor, ni odi, potser ja no sentia res. S'assegué a la barana del terrat, somrigué i es tirà.
Això fou el darrer somni, després de setmanes en coma, mentre la seva al·lota plorant, com mai abans ho havia fet l'agafava per la mà i plorava sobre el seu pit.
