Somriu-li a la vida

Algun lloc del tercer planeta del sistema solar, 20 de març de 2012.

A tu, que et vaig estimar,

els dos sabem que fa temps que no parlam. Avui plou i no faig més que recordar el que tinc pendent amb tu. La vaig cagar, sí així és. Sempre he pensat que havia madurat, però mai ha estat així. Què és madurar? Doncs no ho sé, el que sí sé és que em vaig equivocar, que m'estic equivocant i que m'equivocaré.

Tot i així, avui, tenc la necessit de pagar aquest deute que tinc pendent, per això escric això. Com va dir algú, el passat no es pot canviar però sí el futur. En vull aprendre del errors. Vull que el pròxim cop siguin els ulls i no el somriure el que més m'agradi de tu.

En algun indret de la meva ànima es troba una ferida que sé que la vaig fer jo i aquests últims dies l'he fet engrandir. Necessit passar pàgina, necessit cicatritzar aquesta ferida i desitjar-te el millor.

També et vull dir, que sabia perfectament que no volies que fumes. Però el tabac i les guerres són així, des d'una perspectiva abstracte, acceleren el temps. En aquest cas són la mort i la destrucció, que tard o d'hora han d'arribar, els que esdevenen presents. Sempre he volgut viure tota la vida (sé que sona estrany, però no sé com expressar-ho). N'estic segur que aquest és el major dels meus molts defectes. Tinc poca paciència i massa interès en saber que passarà. Per això, no faig més que esperar aquella persona que aconsegueixi que jo trenqui amb això, tal i com tu vas fer que trenques amb moltes altres coses.

Per acabar, et desitjo que tu també la trobis. Que d'aquí uns anys ens poguem trobar i prendre un cafè en una terrassa, com vam fer algun cop o no vam fer mai. Que jo sigui capaç de mirar-te als ulls, de demanar-te disculpes, d'agrair-te tot el que vas fer per mi i de desitjar-te el millor.

De tot cor, una abraçada.

Ramon Villalonga